Una de les novetats del Sant Jordi del 2022 va ser el llibre El Maresme yeyé. La postal turística 1960’s – 1980’s, la presentació del qual es va dur a terme a la seu de l’Arxiu Comarcal del Maresme (Can Palauet, de Mataró), ens que va editar el volum, tot coincidint amb la inauguració d’una exposició documental, produïda pel mateix Arxiu, que es va poder visitar fins a finals d’any.
Tant el llibre com la mostra ens conviden a reflexionar sobre un passat recent ple d’errors i també d’encerts. El fenomen dels yeyé, de gustos anglòfils i de costums nítidament trencadors amb l’esquema del tardofranquisme, va coincidir amb l’adveniment a casa nostra del turisme de masses adreçat a un públic estranger, sobretot les classes mitges de l’Europa occidental.
L’avidesa pel diner fàcil, l’especulació i la manca de normativa i de capacitat correctora per part de les administracions van fer que l’urbanisme s’expandís creant un continu de ciment i totxanes, que uneix gairebé totes les poblacions. Es van sacrificar moltes de les històriques àrees dedicada als conreus i es va construir a frec de mar, a tot arreu on va ser possible. No hi havia ni lleis de costes ni mesures mediambientals, i l’ús del vehicle privat va pujar fins als estels.
La principal víctima de tot plegat va ser el paisatge. Era una època en la qual el medi ambient i el canvi climàtic no eren temes de conversa recurrent, com ho són ara, i la generació de brossa i la contaminació tampoc no preocupaven gairebé ningú. En els anys del desarrollismo del tardofranquisme dels tecnòcrates de l’Opus Dei, el que importava era el creixement econòmic, garantir que la indústria creixés, i al Maresme hi havia una indústria completa i al camp l’agricultura era encara era punyent. A més, la inversió en infraestructures, sobretot en les viàries, estava plenament justificat per garantir l’afluència contínua de turistes. El 1967, la N-2 es va desdoblar en molts trams, es va construir el viaducte que sobrevola Caldes d’Estrac i, a partir del 1969, amb la construcció del primer tram de l’autopista, es va accentuar la cicatriu entre els pobles de mar i de dalt.
En l’esquema de turisme de sol i platja, que tant fomentava el ministre Fraga Iribarne al capdavant de l’omnipresent Ministeri d’Informació i Turisme , el Maresme, per la seva proximitat al port i a l’aeroport de Barcelona, i també per les seves platges, aviat es va convertir en un dels pols d’atracció de visitants d’altres països. D’aquesta manera, sobretot a l’alt Maresme, va fer eclosió el fenomen del turisme de masses i van proliferar els hotels, motels i apartaments. Altrament, la consolidació del descans als caps de setmana i de les vacances pagades van fer que aviat –amb el milagro económico – el baix Maresme es convertís en lloc de segona residència de les classes benestants barcelonines. Arreu, una xarxa de càmpings va oferir, a més, lloc de sojorn i descans per a totes les butxaques.
El Maresme dels anys yeyé va patir una transformació radical gairebé total. Les condicions econòmiques i polítiques van modelar –per bé i per mal– la comarca per sempre més, van modificar l’arquitectura i l’urbanisme de les poblacions històriques i van condicionarien i canviar també la sociabilitat d’una població cada cop més creixent. El turisme de masses no tenia gaire res a veure amb l’estiueig clàssic que la burgesia adinerada de Barcelona havia exercit tradicionalment des de mitjans segle xix. A partir dels anys seixanta, els estiuejants venien per menys dies, però en general amb les butxaques plenes i disposats a gastar en entreteniments, platja i gastronomia. Tota una indústria es va desenvolupar a l’entorn dels sectors hotelers i hostalers, van aparèixer les discoteques (les boîtes) i les sales de festa, els parcs aquàtics, i fins a quatre places de toros on els turistes –pagant– torejaven la vaquilla i rebien un diploma oficial de torero. Tots els tòpics es mesclaven sota el lema Spain is different, i els arquetips de l’Espanya andalusa, de sang mestissa moruna i gitana, es feien ben presents en els “nostres” tablaos flamencs. Les postals de la col·lecció conservada a l’Arxiu Comarcal del Maresme són un testimoni ben palès de tot el que els nostres predecessors volien representar de la comarca: rucs carregats de càntirs, escenes flamenques, monuments històrics, escenes típiques de mercat, pubilletes i hereus per intentar marcar el tret diferencial català…. Però alhora moltes postals humorístiques que parodiaven o satiritzaven el mateix fenomen del turisme, o altres de models fent poses entre els velers del port d’Arenys de Mar i de noies en topless lluint els seus atributs en un temps on la cosificació de les dones era el pa nostre de cada dia. Avui, amb una certa distància històrica, ens correspon a nosaltres valorar en conjunt aquells anys i el que s’hi va fer, al Maresme, i revertir, corregir i/o millorar el que es pugui per preservar la comarca buscant un equilibri entre turisme cultural i familiar, tot evitant l’impacte molest de la gentrificació que en general hi va associada.
